És la música un llenguatge amb significats? I, quina és la funció del músic en aquet llenguatge? Coneixement i llenguatge musical

            A partir de la conferència donada per Felip Munar la setmana passada, on va citar la següent frase “El llenguatge és l’esqueix més arrelat a l’ànima de les persones”, tot fent referència al sistema comunicatiu de les glosses, els combats entre glossadors, punt de comunicació “musicoparlada” entre varis individus, i punt tradicional de perdurada dels anys.

Ara bé, escric en aquest espai per parlar de música, del llenguatge musical i dels seus sons que la representen.

            La música parteix de tot un seguit de sons, sons que coneixem des dels inicis del temps, es a dir, podríem dir que la música és un dels llenguatges més abstractes que existeixen i que essent així cada un l’entén d’un caire, però reflexionem amb les paraules de Arroyo, 1991, “si el fenomen musical és capàs de ser vehicle de certs pensaments (...), deu establir-se el grau de consciència del generador de l’obre vehicle, bé podria ser el mateix músic, sense saber-ho, una sort del braç executador, un canal per pensadors interessats en la difusió de certes idees”(1). En aquest fragment ens especifica que la música és un llenguatge que aporta un missatge, el qual persisteix amb el temps, i que els músics, transporten el missatge que l’autor d’una obra ha compost, per tal que arribi a un públic determinat, en qualsevol moment de la història, des que fou creat.

            Per tant, és la música un llenguatge de significats? Com hem pogut observar al paràgraf anterior, la música al igual que el llenguatge, porta un missatge, per tant, un significat, unes idees escrites de forma musical, amb un llenguatge de signes i de sons. Si posem per exemple la música de Wagner, porta clarament el seu missatge del nazisme, per tant, a partir del llenguatge musical, Wagner porta a terme les seves idees, el seu missatge, per tal que els músics siguin el fil conductor de portar aquestes idees al públic. Per tant, qualsevol creació musical està feta sota un llenguatge de sons i de signes, la qual d’una forma més abstracte que el llenguatge de les paraules arriba als individus.

            La música, a part d’un llenguatge és una forma d’expressió, que és troba oberta a la nostra imaginació, és crea i es transmet. De forma similar a la pintura, la música és un llenguatge de comunicació no verbal i expressiu. Però observem els sons, els sons són música i amb tot, han estat utilitzats com sistema comunicatiu, acompanyant a l’ésser humà des dels seus inicis. Abans de la parla, va existir el so, i amb tot, una comunicació entre els essers a través d’aquests. Però, sense anar més lluny que l’actualitat o fa tan sols uns quatre o cinc segles, si ens fixem amb els pobles de fora d’Europa, com per exemple tribus Indus, o algunes tribus sud-americanes, la música és un llenguatge a distància, avís de perill o com a llenguatge amb els deus a diferents ritus, entre molts altres, per tant, parlem d’un llenguatge molt important per aquests pobles.

             Els indrets geogràfics sempre han tingut influència amb la música, igual que tenim diferents llengües escrites i parlades, el llenguatge musical va variant a les diferents zones, a cada lloc té el seu significat una música diferent, però persistent amb el seu missatge.

            Però centrem-nos directament amb la figura del tambó, un dels instruments més antics que existeixen. El podríem anomenar un instrument missatger, ja que ha estat utensili de crida durant segles, des de crits de guerra, a cridador pels missatgers de noticies de poble a poble, ha estat utensili de crit, utilitzat  anys rere anys, des dels primers homínids fins a l’actualitat, i el més significatiu, és que els individus portem el seu ritme a dintre nostre. Es a dir, només fixant-nos en un instrument el qual només té el poder de fer un únic soroll, el seu missatge ha persistit, per tant, parlem d’un instrument amb llenguatge, amb un significat, el de cridar, i com no, endinsat dintre de les persones des de fa segles, amb només un toc fa vibrar.

               La música té un llenguatge específic, el llenguatge de signes i el llenguatge de sons, els dos unificats, fan la possibilitat d’arribar a la culminació de l’obra. Però, ara bé, podria existir la música amb un sol llenguatge? La música no és essencialment un llenguatge de signes, es a dir, si és un llenguatge de signes, però aquesta no té el perquè ser escrita i per tant, no té el per que tenir aquests signes. El que si ha de tenir la música és el llenguatge dels sons, sons que transporten als individus a uns sentiments i emocions diversos, protagonitzades per aquesta música, com especifica Beethoven a la seva famosa frase, “ La música ha de brotar sang del cor de l’home, i llàgrimes dels ulls de la dona”. A la cita esmentada, deixa clar els sentiments i l’emoció que ha de portar la música, per tant, ha de ser un missatge que arribi al fons dels individus.

            Però si a més de centrar-nos en un sol instrument de percussió, ens centrem amb la unificació de tota una obra, interpretada ja sigui de forma individual o agrupament per una orquestra, banda..., es a dir, interpretada per a instruments melòdics. Podem observar com a cops ens deixa un concepte clar del que vol dir, la temàtica és una de les bases claus per entendre aquest detall. Per exemple, no interpretarem el Rèquiem de Mozard per les festes de Nadal, o l’Al·leluia de Handel per les festes patronals d’un poble, està clar que el missatge que volen fer arribar no s’emmarca dintre de la temporada corresponent. Per tant, la música mateixa, escrita per uns autors que a un moment determinat li van voler donar un missatge, tenen prou clar quin és el seu moment concordat amb el seu llenguatge. Amb tot, veiem com la música busca transmetre uns conceptes concrets, és a dir, un significat específic, el qual és transmès per els músics, com una forma d’expressió. D’aquesta manera seguim reafirmant la cita d’Arroyo, els músics són el fil conductor, interpretadors de les obres, per tant del llenguatge dels autors, transportant-lo en forma de sons, de música.

            Així doncs, ens trobem amb un llenguatge que va donant i formant les seves idees a forma de signes, com a llenguatge escrit, i a forma de sons, com a llenguatge oral. La música, aquest llenguatge immaterial i transmissor de tants sentiments, com pot transmetre tant aquest llenguatge? Es tracta d’un llenguatge que a part de ser percebut per l’oïda, el percebem pel sentiment i pel cervell, tot relacionant els seus sons amb conceptes, que ens porten a un estat determinat en cada moment. D’una música romàntica i melancòlica aconsegueix uns sentiments totalment diferents dels que ens portarà una música electrònica, un sentiments que és desenvoluparan en relació del que ens transporti el cervell.

            La música, la qual està oberta a la imaginació dels individus, és un art que relacionat amb l’educació dels individus dona bons resultats, tant en el desenvolupament de la comunicació, del llenguatge i de l’ésser humà en si. Per tant, la música és beneficiaria al llenguatge dels éssers humans, de les persones i per tant un eix essencial pels individus.

            Per tant, la música és un llenguatge, és una eina de comunicació tant individual com col·lectiva, on els individus poden rebre un mateix missatge, i poden discutir sobre ell, que pot donar pas a tot un seguit de conceptes específics representatius d’aquest tipus de comunicació. Del llenguatge musical, en pot sortir una conversa, és pot anar improvisant, on els instruments de diferents branques poden anar comunicant-se als uns amb els altres, tot formant un diàleg entre ells. És tracta d’un llenguatge expressiu, on els oients han  de ser capaços de enraonar sobre allò que van escoltant.

            Així doncs, la música si és un llenguatge amb significat, la qual és capaç de transmetre un missatge i que aquest missatge perduri al llarg dels segles. El paper del músic, tant significant com es el paper de fil conductor, té la funció de establir aquest fil entre el missatge que vol donar l’autor i l’oient que el vol rebre. El músic és qui transmet el llenguatge de la música, un llenguatge de significat, emotiu i amb sentiment, capaç de transmetre els ideals d’un autor de segles enrere, el qual va deixar escrit un moment determinat, en llenguatge de signes, un text musical.

Maria Eugènia Jaume Esteva  

La ética y los animales

Ursula Wolf

La ética y los animales

Ursula Wolf, filòsofa i escriptora  alemanya del segle XX i l’actualitat. Ha estat professora de filosofia en diverses universitats alemanyes i actualment està ocupant el lloc de catedràtica de la Universitat de Mannhein. Com a filòsofa a treballat en les universitats abans especificades, però ha obtingut un merescut reconeixement per la publicació com a escriptora en diverses revistes italianes i sud-americanes, gràcies a les quals s’ha donat a conèixer i s’ha guanyat un fort respecta a Europa i Amèrica. Entre d’altres també la publicació de llibres seus traduïts a l’espanyol “La filosofía y la cuestión de la vida buena” i diferents conferències fora d’Alemanya han ajudat a l’autora a guanyar-se tal prestigi.

                Els treballs de Wolf estan sobretot centrats en el camp de la bioètica i la protecció dels drets dels animals. Especifica les lleis morals que tenen els éssers humans respecta als animals i al mateix temps denuncia la Llei de Protecció d’animals Alemanya, ja que segons aquesta l’ésser humà te unes lleis a seguir sobre els animals que s’esborren alhora d’experimentar amb ells.

                El text a treballar de l’autora tracta específicament dels animals, les seves funcions dintre de la societat humana i com aquesta societat els ha de tractar i respectar. Separa els diferents grups d’animals que és poden conèixer per gremis amb l’esser humà. Pel que fa al tema tractat dins el text, es pot dir que pertany a la branca de l’ètica de la Bioètica, la qual s’encarrega d’analitzar quins són els  drets que posseeixen els animals respecta a la societat en que viuen. Així com també aquesta branca desenvolupa tot un seguit de grups per poder classificar els animals i diferenciar-los els uns dels altres per tal de donar-li una funció respecta a l’ésser humà.

                Com especifica la RAE 2005 bioètica és l’aplicació de l’ètica a la ciència de la vida. I si ho comparem amb el (Reich (1978)) la bioètica es l’estudi sistemàtic de la conducta humana a l’àmbit de les ciències de la vida i del cuidat de la salut, examinada a la llum dels valors i dels principis morals.

                El desenvolupament de la vida actual, més concretament de la vida científica, s’ha donat gràcies a les experimentacions de fàrmacs, tot tipus de crema... ja que la vida dels segles XX i XXI, està envoltada exclusivament per la medicina i els seus avanços. Tot això es clar, pe tal d’allargar la vida de l’ésser humà.  tot aquet tipus d’avanços, abans de ser inclosos dins la societat han anat passant tot un procés d’acceptació i de viabilitat, començant pel laboratori, i essent d’aquesta manera provats amb espècies d’animals. Amb aquets es proven la seva eficàcia i els possibles efectes secundaris.

                Amb al transcurs dels anys s’han anat cercant mètodes, lleis per tal de protegir els animals, però tot i cercar-los sempre s’obliden de que amb aquet tipus d’investigacions, tot i ser bones dins la humanitat, perjudiquen irremediablement als animals. Es coneixen més de 1.000.000 d’espècies d’animals, que d’una manera o altre, han estat víctimes d’algun tipus d’experiment.

                Com es pot trobar al  text d’Ursula Wolf, els homes i els animals a part de caminar per sobre de la mateixa geografia, o planeta, conviuen units dins una mateixa societat, depenent del punt del planeta que ens trobem, trobarem unes espècies o unes altres. Per altre banda, l’ésser humà viu amb un seguit d’animals domèstics que poden ser útils o domesticats pels propis homes i per aquest fet, la nostra espècia, viu amb certs espècies diferents d’animals. Ho pronunciem amb espècies, per que com bé ja sabem, l’ésser humà, segons la bíblia està dotat per ser l’únic animal que a diferència dels altres conté una moral i només, una guia per instint.

                Hi ha certs tipus d’animals, que s’anomenen els animals útils, aquets són aquells encarregats per, dins la societat humana, obtenir els aliments necessaris per l’ésser humà, a canvi de ell mateix també alimentar-se. Igual que el tipus d’animal amic, que conviu amb l’home a canvi d’efecte. Aquets dos tipus d’animals s’anomenen animals domèstics i són aquells que voluntàriament o a la força, han sortit del seu propi medi i s’han privat d’una vida natural. Són animals servils, que esperen alguna cosa a canvi dels seus fets. Uns esperen la recompença i els altres amistat.

                Llavors trobem aquell altre tipus d’animals que conviuen en la naturalesa, la relació amb uns es exclusivament de caça i de pervivència mútua, ja des del principi de la història. Alguns animals són l’aliment per l’ésser humà mentre que els homes poden convertir-se amb aliment per alguns animals, i per aquest motiu ens trobem davant una relació de perill, entre les diferents espècies. Per altre banda, ens trobem amb un tipus de rivalitat pel terreny, entre diferents espècies d’animals incloent l’espècia humana, competència per un mateix lloc. Mentre que per el contrari, ens trobem en casos en que diferents tipus d’animals cooperen entre ells per tal de sobreviure al mateix ecosistema.

                Durant el transcurs del text, d’autora fa referència a tot aquet tipus d’animals com a exemple de les etapes que han anat passant al llarg de la història i pels períodes diferents de cada tipus. Com per exemple, la caça, es practicava com una supervivència ja des de la prehistòria, en canvi, els animals amics, són més típics de l’època contemporània.

                Segons l’ètica, l’únic animal que posseeix una moral, es l’ésser humà i per tant es un animal que li correspon protegir... els animals i les altres races humanes inferiors, sense importar, el lloc sexe, color... sobretot protegir els inferiors. Aquí, es on l’autoria critica el tipus de llei de protecció dels animals alamana, ja que aquets tipus de lleis protegeixen els animals pel que fa al seu dia a dia, però pel contrari, els descrimina en quant a tot tipus d’experimentacions sobre ells.

                Hem de pensar, que tot i que es diu que la persona és l’únic animal moral, els altres animals poden tenir por i sentir mal igual que nosaltres, per tant, aquests pateixen totes aquelles investigacions i les senten inclús més fortament.

                Personalment, penso que animals racionals o irracionals, o com especifiquen morals o immorals s’han de respectar uns amb els altres i no sentir-nos nosaltres com a persones, éssers superiors als demés. Sense anar més lluny, a Espanya, són tradicionals les corregudes de toros, parlem de la caça inculcada com una tradició, un divertiment, on els humans maten per divertir-se a un animal sense cap mena de defensa pròpia, o a Canadà amb l’apallissament de foques, entre motes altres tradicions d’aquet tipus que té l’ésser humà.

                En conclusió, ens trobem davant un text on es parla dels diferents tipus de classificacions d’animals que envolten la societat actual, la qual defensa, com ja des dels inicis dels temps, que l’ésser humà es l’animal superior i ens demostra que cada cop pot fer més el que vol amb les altres espècies. L’experimentació amb animals, no deixa de ser una violació contra els seus propis drets, tot i ser un benefici per la humanitat, demostren que ells estan aquí per servir a l’espècia superior, tot i no ser just per la protecció de les seves pròpies espècies.