Anàlisi Lexicomètric del meu bloc

Seguint el cas d'alguns dels blocs que el professor "Joan Campàs" ens va posar d'exemple, he tingut també la curiositat de fer l'anàlisi lexicomètric del meu bloc, per saber quina era la paraula que més he utilitzat al llarg dels meus posts i amb quina freqüència, i aquest ha estat el resultat:
En primer lloc i amb una freqüència de 415 vegades ha estat la paraula "de", i per curiositat meva, el primer mot significatiu no està fins al lloc número 18 amb un total de 77 vegades que és llenguatge. Aquí us deixo el rànquing:

És curiós veure el tipus de paraules que predominen a un bloc de temàtica determinada.

El curiós cas de Gianrico Carofiglio amb l'hipertext.

Mentre buscava per internet més informació de l'hipertext per tal de posar més posts al bloc, m'he topat amb un post a un altre bloc que parla sobre la" citacione nascosata", es a dir, la "citació d'amagat" amb la literatura de l'autor i jutge de Gianrico Carofiglio .

Es tracta d'una mena de joc: l'autor posa una espècia de "giny" i el lector l'ha de descobrir, a aquest tipus de simbologia hipertextual, l'utilitza sobretot com a mètode descriptiu.

Aquest autor, important seguidor de l'escriptura amb hipertext, al transcurs de les seves obres literàries sempre fa exemples de diverses escenes a través d'aquest llenguatge, ja sigui a través de descripcions de pel·lícules, de música... d'aquesta manera i amb la ajuda d'aquests "ginys" defineix millor les escenes, els personatges... de la seva narrativa.

Aquest sistema de Gianrico Carofiglio dóna als lectors, com he estat jo, a pensar sistemes de didàctica més àgil i més servicials per desenvolupar els temes que un és proposa. 

"Hipertexto en la linealidad"

Aquest és un vídeo força interessant que m'he trobat per "youtube". És del cinema i l'hipertextualitat lineal, un exemple clar del llenguatge visual de l'hipertext.

Anàlisi Lexicomètric

Quan vaig llegir el projecte final que havíem de realitzar a "Escriptures hipertextuals" em va semblar una projecte una mica estrany i diferent del que estem acostumats, i quan vaig veure les temàtiques en que podíem triar, vaig pensar amb les dues assignatures que havia cursat referent a aquests dos temes: Política o feminisme.

En primer terme pensava que seria molt interessant elegir fer l'anàlisi centrat amb blocs de temàtica política, però a través de les recerques m'han semblat més interessants els blocs feministes. Per aquest fet vaig començar a elegir blocs dels quals per fer la recerca final n'he agafat entre tres i cinc, tots en català:

- http://donesdirectives.wordpress.com/

- feminismeacid.blogspot.com.es

- feministesencausades.wordpress.com

- feministesindignades.blogspot.com.es

- xatebadones.blogspot.com.es

En tots ells, més o menys he trobat el mateix tipus d'informació: sobre els drets i les lleis de les dones, sobre feminitat, dates d'actes per reivindicar el dret del sexe femení... per això he seleccionat cinc "posts" de cada bloc per tal de fer el meu anàlisi lexicomètric i la veritat és que amb la selecció de paraules que he fet i el que ha sortit m'ha sorprès de debò:

Resultats de l'anàlisi

Podem observar amb aquesta taula del rànking de paraules més freqüents com per arribar a la primera paraula significativa de la temàtica no és fins al número 17 amb la paraula "dones", abans d'aquesta paraula tot són articles, connectors... Podem destacar aquesta paraula, que juntament amb el seu femení surten un total de 76 vegades.

Paraules significatives per la temàtica, també és troben entre les 120 paraules més repetides com és: feministes (23 vegades), gènere (19 vegades), violència (13 vegades) i homes (10 vegades). Però m'agradaria destacar que paraules com Crisi (11 vegades),  Dret (10 vegades) o llei (9 vegades) les quals es repeteixen molt, podrien ser de temàtica política, per tant podríem concloure que en molts cops aquests dos temes tenen paraules en comú.

Per finalitzar amb l'anàlisi, he trobat curiós el número 141 del rànking, protagonitzat per la paraula "Facebook", que és repeteix 7 vegades. Crec que a "Escriptures hipertextuals" és interessant destacar la freqüència d'aquesta paraula, ja que en tractar-se de blocs feministes, en molt cops he trobat convocatòries per assemblees, i diversos actes, i és a través de les xarxes socials, el "boca a boca digital" que aquests actes arriben a un número més gros de la societat.

Resumint, crec que a cops és necessari endinsar-te més enllà del que ja és coneix, com és el cas d'aquest programa per poder descobrir fronteres més enllà i curiositats com el ranking de paraules més utilitzades dintre d'una determinada temàtica. 

L'expressió en el llenguatge en línia: el llenguatge dels "emoticons".

Ja fa anys que és sap al món digital de la utilització dels "emoticons". Aquesta paraula, prové de emoció i icona, de tal manera que fa referència en forma de dibuix dels sentiments i el nostre estat d'ànim que tenim al moment. Anem a veure uns exemples d'aquest llenguatge:

Aquest tipus de llenguatge utilitzat a partir dels MSN s'ha transformat amb un llenguatge utilitzat de forma instantània  en qualsevol moment a través de tot tipus de xarxa social i telèfons movils.

Es tan senzill com escriure dos punts i el tancament d'un parèntesis per expressar alegria, en qualsevol moment pots demostrar al món quin és el teu estat d'ànim del moment o fins i tot en quin moment personal travesses.

Però, és fàcil no dir cent per cent com et trobes al moment? Si, pots no dir la veritat, mentir sobre el teu estat d'ànim, ja que simplement es tracta d'una simbologia per expressar un missatge com i quan vols. 

Aquí deixo un enllaç que parla d'aquest llenguatge:

"El llenguatge dels emoticonos".

Les Noves Tecnologies: els aplicatius dels telèfons mòvils i les xarxes socials.

Una de les preguntes que hem vaig formular al desenvolupament de la tercera pac va ser:

"PODEM VIURE SENSE ELS TELÈFONS MÒVILS O FORA LES XARXES SOCIALS?" (sempre des del punt de vista de les noves generacions.)

Aquest treball, juntament amb aquesta pregunta, em va fer reflexionar molt seriosament amb una associació de la qual n'estic molt infiltrada i on hi ha diferents grups de diferents edats incloses durant cinc hores setmanals dintre d'una mateixa aula, i des d'on m'he fixat que els grups de joves (12-16) és troben totalment enganxats als telèfons mòvils i les noves tecnologies.

Es possible dir que nosaltres mateixos no podem viure sense aquests aplicatius, ja que en tot moment, a tota hora ens trobem connectats en qualsevol part i ens trobem informats de tot el que passa al nostre petit cercle. Les xarxes socials i els "wasaps" han esdevingut un concepte immediat que amb no res, la informació és un fet.  Ens trobem en contacte amb el món virtual. Ja no només amb el nostre mon físic i món dels sentits (especificat d'una forma aristotèlica) sinó amb el món que va més enllà de la nostre dimensió, el nostre cercle virtual.

Quan parlem d'aquest cercle, parlem d'un món totalment immediat, un món canviant i girant, des del lloc que la intimitat s'ha tornat un verdader desconegut. "Tot allò que és penja a la xarxa, sempre estarà a la xarxa", la intimitat és dona per suposada un cop t'han enganxat a aquest tipus de xarxes, tot el que hi poses és sap, tothom hi té accés. Però més enllà d'això hem de tenir en compte que aquest món, s'ha transformat amb una eina de comunicació i d'aproximació, en constant canvi, amb qualsevol punt de la geografia i del nostre món. Podem observar el canvi, amb tot tipus d'aplicatiu de com el món digital evoluciona i canvia en cosa de segons, com la informació que arriba cada cop és més i més grossa en quantitat i com es distribueix.

Però seriem capaços d'arribar a estar sense aquest món? Aquells que ja en formem part d'ell? observant el sector d'individus que s'hi ha fet, s'hi ha educat crec que és completament inassequible viure sense aquestes noves tecnologies. El seu dia a dia està format del món digital, les xarxes i la comunicació. Però a qui de nosaltres no l'hi ha semblat estrany sortir un dia de casa sense el telèfon mòvil i pensar: em falta alguna cosa. 

No som capaços de viure sense aquest món de les xarxes socials i dels aplicatius movils, necessitem estar en constant comunicació amb el nostre món físic i virtual, la nostre ment s'ha desenvolupat dintre d'aquesta nova era i no pot viure sense ella.  

Gabriel Ferreter: literatura, text, context i hipertext.

En la literatura podem trobat trets d'hipertext com n'és el cas d'aquest post a un bloc que he trobat buscant informació. 

Es tracta d'un anàlisi d'un poema de l'autor català Gabriel Ferreter, tot començant per un anàlisi normal de poema, contextualització de l'autor, poema, anàlisi mètric, rima... metàfores... però al final, s'insereix un apartat de "text, context i hipertext" molt interessant per veure que al rerefons de la seva poesia s'hi troba hipertext. També ho contextualitza amb altres autors, amb al traductor de Ferreter al castellà... tot buscant la transtextualització i l'hipertext en els seus versos.

Aquí enganxo l'enllaç d'aquest anàlisi per tal que en pugueu gaudir com he fet jo.

Gabriel Ferrater, simetria i hipertext: “Oh, aquests que peonen, encantats…”

René Descartes: El pare de la filosofia moderna.

Crec que no puc acabar aquest bloc fora fer referència a uns dels personatges estudiats a la primer Pac.: René Descartes i el seu Cogito ego sunt. Aquest filòsof modern és l'anomenat pare de la filosofia moderna, ja que amb el seu plantejament i les seves obres produeixen un canvi en la pregunta central de la filosofia. La pregunta central que és planteja la filosofia a partir d'aquest autor es: com arribem a conèixer l'ésser? El "jo" que coneix. Així afirmem que una filosofia moderna, és la que es basa en el jo.  

Per tant, ens trobem enfront un filòsof racional, que juntament amb la seva teoria i la modernitat es caracteritza per una total confiança amb la raó com a font de coneixement. La raó és autònoma i autosuficient.

_El "Cogito ego sunt"_

El "Penso, per tant existeixo" és la primera veritat del "Discurs del mètode" d'aquest autor. Aquesta és la primera regla, la d'evidència, consisteix en dubtar de tot fins arribar a una veritat indubtable. Dubtar dels sentits, de la raó i fins i tot de la realitat del món. Així que del dubte surt la certesa.

"Com que dubtava, necessàriament havia de pensar, i com que pensava, havia de ser un ésser que penso", així "Cogito ego sunt".

El Cogito és la intuïció directe de la relació necessària entre el pensar i el ser, la simultaneïtat entre pensament i existència (intuïció, idea clara i distinta i es una veritat immutable). Per l'autor el pensament "jo pensament" és més real que el món material. 

Per tant d'aquí ho relacionem amb el Paradigma lineal "pensem i coneixem". La ment desenvolupada dintre del paradigma lineal pensa i després de desxifrar la informació coneix. 

La comunicació contemporània. "El hipertexto punto de vista del lecto-visor"

"En un hipertexto esta competencia (de la lectura), válida para un nodo cocreto, no basta: la competencia necesaria es la que permite navegar entre nodos del hipertexto, lo que significa saber reconocer los significantes de transporte (iconos, estilos tipogràdicos, cambios del cursor...), saber utilizar un menú de operaciones para posicionarse (blacj-tracking, graphical browser, funciones de búsqueda...), saber (re)organiar constantemente un mapa del hipertexto, que cambia en cada desplazamiento. Para navegar por el hipertexto es preciso saber perderse en él o, mejor, saber afrontar el riego del vuelo ciego condafo con el dominio seguro de los instrumentos de navegación. Esto, y sólo esto, permite saber "leer" hipertextos, es decir, permite navegar por el espacio digital en el que encuentran sitio los nuevos textos de la comunicación contemporánea."

Vidali, P., 1995

Quan preparava el desenvolupament de la tercera Pac hem va resultar molt gratificant trobar-me amb alguns texts o fragments com aquest de Vidali. Es cuiros que tinguis el mateix pensament pel que fa al llenguatge utilitzat a les reds socials que alguns escriptors i entesos de la disciplina. El llenguatge en l'hipertext ho és tot, es endinsar-se a un món totalment llunyà al que vivim, un món cibernètic, és el llenguatge comunicatiu de la nova era, per el qual en nostre cervell és desenvolupa de forma diferent i aprèn a fe una selecció de la gran quantitat d'informació que tenim al nostre abast.

Més informació i llenguatge diferent, llenguatge que ja no només són símbols de l'alfabet o símbols numèrics, ara formen part d'aquest llenguatge un alta variació d'altre simbologia que porta a una eficàcia de la comunicació molt més elevada, si se'n té el coneixement.    

El hipertexto, punto de vista del lecto-visor.

El coneixement segons els primers filòsofs.

Ja que dedico aquest bloc al coneixement no podia deixar de banda fer un post sobre el pas del mite al logos, el primer coneixement, al llarg de l'assignatura, hem estudiat al pas del paradigma lineal al paradigma hipertextual. Però en certa manera penso que a la xarxa, dintre de l'hipertext s'hi poden trobar i analitzar grans informacions sobre aquests inicis del coneixement, del coneixement racional dels éssers humans. 

 Per entendre aquest fet cal adreçar-nos al naixement de la filosofia, a la Grècia del segle VI aC quan els primers "filòsofs" van abandonar l'estudi de la mitologia com a explicació dels fets per buscar el per que de les coses en el pensament, per tant significa el naixement d'aquesta ciència.  

Els Mites són narracions simbòliques els quals intenten oferir les respostes a les preguntes que és fa la humanitat al llarg de la vida i recorren a éssers sobrenaturals i màgics per tal de donar aquestes respostes. Es tracta de narracions de caràcter sagrat els quals són considerats com "història verdadera". D'aquesta manera, i partint d'aquesta narracions, els humans donaven sentit al per què de la història, i quan hem referesc als humanes, hem referesc a qualsevol civilització, ja que existia en totes, i a l'actualitat, encera, a llocs com Àfrica i el sector de d'amazones, posseeixen aquest tipus de creences.

El pensament racional "logos" (raó pura) s'oposa a la creença mitològica, rebutja allò sobrenatural i especifica que els aspectes de la realitat poden ser explicats a partir de causes cognitives. Especificant amb la filosofia grega "es basa en la convicció de què la realitat té n ordre racional que la nostra raó és capaç de comprendre.

Podem veure un exemple en aquest enllaç, extret de les noves tecnologies i d'una pàgina que també és pot anomenar xarxa social, a part del seu funcionament divulgant en altres àmbits.

Ara bé, aquest exemple és un treball realitzat per escolars on de forma visual i sonora expliquen aquesta temàtica, el pas al coneixement racional, a l'explicació del per què de les coses de forma lògica i no pas donant una explicació a través d'objectes sobrenaturals. És molt important reflexionar per nosaltres mateixos, a través del nostre coneixement del per que d'allò que ens passa al dia a dia.

Si anem més enllà de les creences o el per que del cosmos, basta preguntar-nos, per que del comportament diferenciat entre dos gats si els dos han estat educats dintre del mateix àmbit familiar, respostes com aquestes les trobem més enllà dels mites o les religions, ho busquem dintre del nostre coneixement, del que aprenem dia a dia. Es tan senzill com explicar que un és més vell que l'altre, un és va educar sol i l'altre ja eren dos o simplement, per què han trobat els seus "amos" en un moment diferent.

Buscar el per què de les coses en els nostres coneixements va donar pas a un gran canvi en la societat i en els individus, aprenien a pensar per ells i no donar relació de tot als éssers sobrenaturals.   

   

Edward Wilson i l'evolucio social

Fragmento del cap. 27 de WILSON, Edward O.; Sociobiología; La Nueva Síntesis. Ed. Omega, Barcelona, 1980; p. 580-581. Trad. de Ramon Navarro y revisión de Andrés de Haro.

Wilson i l’evolució social.

Edward Osborne Wilson, va néixer als EUA l’any 1929. Biòleg i principal impulsor de la teoria de la sociologia, la qual, dona a conèixer una nova forma de entendre la biologia evolucionista i la sociologia. És mundialment conegut per haver introduït el concepte de biodiversitat, i per tots els seus estudis socials sobre les formigues.

            El text  esmentat, forma part del llibre “Sociologia: La Nova Síntesi” (1975). L’autor fa tot un seguit de innovacions sobre la conducta humana. Ell, al llibre, intenta desviar l’evolució moral cap al punt de vista individual, deixant de banda tots els estudis que s’havien fet anteriorment partint de la formació en grup. L’autor, durant el transcurs del llibre, va utilitzant les formigues com exemple, des del punt individual de la seva evolució.

            Edward Wilson ens exposa en el text el tema de l’evolució social i moral, des del món de l’ètica evolucionant cap a la biologia. Ens vol explicar l’evolució de la societat humana durant el temps, així com ha anat desenvolupant la seva moral i la globalització del pensament de les societats al llarg de la història.

            Segons explica l’autor, ha arribat a un punt que s’ha fet necessari que l’ètica passí de la branca filosòfica a la biològica, ja que amb el temps ha anat formulant bastantes contradiccions en ella. El concepte d’ètica, està format per varis termes, com és el cas de l’intuïcionisme ètic, el qual, ens dona a entendre que per conèixer allò que és bo, només és pot arribar a verificar a través de la intuïció de la pròpia moral. Aquesta intuïció pot donar lloc a tot un seguit de normes i pensaments reals dins una societat. L’anomenat “Contracte Social” proposat per autors tan rellevants com Rosseau, és una espècia de contracte idealitzat, que va sorgir arrel de la pèrdua d’autonomia de la religió com a principal influència moral, segons el que tot individu estableix un contracte amb un grup on accepta unes lleis de convivència. Segons el filòsof contemporani John Rawls aquestes lleis, anomenades justícia, han d’estar pròpiament separades del govern.

            Però com tot, l’intuïcionisme té el seu punt dèbil, (segons Alcoberro, Edward O. Wilson: sobre Ética, Wilson diu: “la posición intuista es que confia en el juicio emotivo del cerebro como si este órgano debiera tratarse de una caja negra”).

            El segon terme que parla l’autor, és anomenat “conductisme ètic”. Aquest es desenvolupa a partir de la creença que l’evolució de l’individu està realitzada a partir únicament de l’evolució de la pràctica, deixant fora així l’aprenentatge teòric.

             Com diu anteriorment l’aprenentatge pràctic és molt important, però el que podem dir és que l’ésser humà és un animal que pot tendir a evolucionar per la seva intel·ligència, i a cops, podem comparar el seu desenvolupament moral amb el desenvolupament del ximpanzé, ja que en un principi son similars. Contràriament amb el terme anterior, estudiarem “la concepció evolutivo-genètica”:

Ens trobem amb diferents estudis sobre el desenvolupament moral, el primer exemple que destacarem, es el de Jean Piagget, el qual va anomenant els diversos estadis pel que recorre un individu cap a la maduresa emocional. La seva classificació va començar en un principi en quatre estadis, que finalment van acabar per ser els tres següents: un primer (motor) on el nadó comença a reconèixer allò que l’envolta, el segon (egocèntric i cooperatiu naixement) on un nen passa de creure’s el centre del món a adonar-se que n’hi ha més, i un tercer ( de codificació de les regles) on el nen, ja més adult comença a aprendre regles.

  Però la classificació més rellevant, és la de Lawrence Kohlberg, el qual, seguint l’esquema de Piagget, va desenvolupar els següents quatre nivells del desenvolupament moral: el preconvencional, on l’individu encara no és conscient del que és el be o el mal, i es tracta  d’un nivell que està format per dos estadis diferents, l’egocentrisme (que ets portat allà on volen) i l’individualisme (on s’actua pel propi benefici). El segon nivell, Convencional, és quan ja reconeix el concepte de bé i  mal, però no des del punt de vista individual, sinó de grup, també posseeix dos estadis: la mutualitat (quan intenta ser acceptar per el grup) i la preocupació per la comunitat, (on l’individu segueix unes normes que proporcionin benestar al grup). Un tercer nivell, transicional, què es tracta d’un nivell postconvencional, però encara fora principis. I el quart, el postconvencional, aquí el bé ja es per consciència pròpia, un es construeix a sí mateix, aquet també està separat en dos estadis, utilitat (tot s’ha d’acceptar de la mateixa manera) i universal (rebutja les imposicions taxant-les de amorals).

Les dues classificacions, a la llarga s’arribaran a incorporar dins el món de la biologia genètica i evolutiva, tot i d’un principi no formar part de la relació ètica dins la biologia.

Els evolucionistes, són una altre de les corrents que s’han anat incorporant dins la biologia. Des del principi aquets eren com els filòsofs ètics, es a dir, utilitzaven l’àmbit deontològic de la moral. Però un desviament cap a la biologia els va fer variar.

L’ètica evolucionista prové del conegut darwinisme social, i aquest s’interessa únicament per la reproducció i evolució de les espècies, no per l’ésser en sí. Aquest explica que depenent de cada clima on habita un ésser, l’individu té una forma o una altre forma de portar a terme la seva evolució. Això, significa d’una manera que cada individu és sacrifica pel futur de la seva espècia, anant evolucionant un rere l’altre.

            El tribalisme, és una corrent derivada del relativisme empíric. El relativisme és el testimoni que explica que tot tipus de coneixement és estudiat únicament des del punt de vista individual. Per això anomenem el concepte de tribalisme, que son aquelles societat subdesenvolupades que necessitent d’una protecció. Això vol dir que aquestes no han tingut una evolució com les altres societats i s’han subdesenvolupat amb molta més lentitud.

Però a diferència d’allò explicat anteriorment, una societat pot evolucionar amb al creixement cap a la ruralia o a l’urbanisme. Que al contrari del tribalisme, les societats desenvolupades d’aquesta manera és troben aposentades a un lloc determinat i amb una moral comú entre tots els participants a ella, no dependent de ningú.

Actualment ens trobem davant un desenvolupament de la societat gairebé d’una única moral, es a dir,  d’una moral global que a part d’estar desenvolupada en societats, també en grups dins una mateixa societat. És  a dir, dins un mateix grup social, ens trobem en varis grups que separen les moralitats dels individus que conformen la societat, ja sigui per edat, sexe...

Biològicament, el que més importa als investigadors es la permanència de la societat i aquesta depèn de la supervivència del grup i també de la seva fertilitat. Sabem que a una societat més desenvolupada, la capacitat de supervivència és superior, per aquest motiu, és la societat dominant.

Per finalitzar, cal esmentar que del darwinisme social podem aprendre la valoració que hem de posseir, de la competència i la col·laboració pertanyent a cada grup alhora de sobreviure i l’ordre a mantenir.

Espanya: Estat democràtic, social, del dret i autonòmic.

Un Estat, és una comunitat humana la qual els individus viuen en un mateix territori, on comparteix tot un conjunt d’institucions polítiques, jurídiques i administratives, i que estan regides per un mateix govern. Però amb un sentit més restringit de la paraula, Estat, serveix per a designar al si de la societat política, als governants, per sobre dels governats. I si encara recerquem una mica més el sentit de la paraula Estat i la traslladem al cas Espanyol, és refereix a les institucions centrals enfront a les entitats polítiques inferiors, com és el cas de les autonòmiques.

            Avui en dia, l’estat és el sistema polític per excel·lència que regeix l’estructura política arreu del món. Però aquet sistema polític va néixer a l’Edat Moderna, cap al segles XV-XVI. Aquesta nova organització, va sorgir a causa de la crisi de la Societat Feudal, tot seguit de l’impuls de la nova classe social, la Burgesa, i, l’aliança d’aquets amb la fortificant monarquia, d’aquesta manera la nova classe social va agafar el poder econòmic i la llibertat. Més tard, amb la Revolució Francesa, la burgesia s’enfrenatarà amb èxit a la monarquia absoluta.      

            Però anem a centrar-nos amb el cas d’Espanya a la segona meitat del segle XX, a l’any 1978 és va signar la Constitució Espanyola, la qual encara segueix regint els nostres dies. Amb aquesta, és constitueix Espanya com un Estat Social, Democràtic i del Dret. Aquesta constitució, és on es coneixen totes les lleis i deures dels ciutadans espanyols. Amb aquesta , també és van reconèixer les comunitats autònomes, per tant, Espanya com a estat autonòmic.

            Després d’un segle on l’estat espanyol s’havia caracteritzat per ser un estat centralitzat, amb la Constitució del 1978 és va portar un model totalment distint, l’estat territorialment descentralitzat, és a dir, un estat caracteritzat per el repartiment del poder públic entre distints nivells de govern, cada un dels quals exercit dintre d’un àmbit territorial determinat i, pel reconeixement a cada un dels nivells d’una esfera d’autonomia pròpia, podem posar d’exemple les Illes Balears i el seu Estatut d’Autonomia de l’any 1983, com veiem reflectit als següents articles de la constitució els exemples de les autonomies:

            Art. 137 CE: ‹‹El Estado se organiza territorialmente en municipios, provincias y en las Comunidades Autònomas que se constituyan. Todas estas entidades gozan de autonomía para la gestión de sus respectivos intereses›› [Art. 141.4 CE: ‹‹En los archipiélagos, las islas tendran, además, administración propia en forma de cabildos o consejos››] 

Constitución Española año 1978

           

            Quan parlem d’Estat Social, ens referim al model, el qual és caracteritza per una actuació positiva dels poders públics dirigida a satisfer  les necessitats col·lectives. Per tant, l’estat social és contraposa a l’estat lliberal, el qual és limita a remoure els obstacles que dificulten el progrés individual. Els seus principis són: la funció directiva, on s’informa de l’actuació dels poders públics, on imposen obligacions de resultat que actuen de forma negativa, representant un límit  a qualsevol normativa o actuació que resulti contrària al mandat imposat. 

            art. 9.2 CE: ‹‹Correspon als poders públics promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’indiuvidu i dels grups en el qual s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social››.

Constitució Espanyola any 1978

             L’estat Democràtic, suposa un model d’estat caracteritzat per la subordinació dels poders públics, particularment de l’administració, a les instàncies polítiques que representen al titular de la sobirania, es a dir, al Parlament i al Govern. Per tant, a l’administració li correspon executar els mandats normatius procedents del Parlament, i per un altre banda, servir recolzant directe al màxim òrgan executiu que és Govern. Els principis que és troben vinculats a l’Estat Democràtic són: la descentralització, la qual és refereix a la descentralització territorial vista des del caire de poder públic (les instàncies de govern de l’Estat exerceixen les seves competències de forma descentralitzada, afavorint la intervenció de les instàncies inferiors sobre les superiors). La desconcentració, lligat amb el pluralisme, on implica un procés de distribució del poder; el principi de participació, típic dels estats democràtics; el principi d’imparcialitat, on s’hi troben lligats             la repercussió i l’abstenció. I, finalment el principi de publicitat, del qual és destaca que el cap no pot actuar de forma secreta al poble.

            Finalment, fou també anomenada Espanya com Estat del Dret:

art. 9.1: ‹‹Los ciudadanos y los poderes públicos están sujetos a la Constitución y al resto del ordenamiento jurídico››.

Constitución Española año 1978.

            Els principis què és troben vinculats a l’estat del dret són: principi de legalitat referit a les institucions administratives, el principi de tutela judicial, on els organs del poder jurídic, s’encarreguen de la verificació de l’actuació administrativa, tant sigui de la vesant objectiva (on controlen tota l’activitat) o subjectiva (la tutela judicial com a dret      fonamental dels ciutadans “artc. 24 CE”) i, el principi de garantia patrimonial, com podriem posar per exemple el cas de les expropiacions, privació del patrimoni, entre d’altres,  es a dir, garantir la integritat del patrimoni dels ciutadans quan es vegi afectat com a conseqüència de l’actuació.

             En conclusió, Espanya amb el signament de la Constitució Espanyola del 1978, es va convertit amb un estat Democràtic, on la sobirania cau en mans del poble i caracteritzat per el pluralisme polític, un estat social, on la recerca del benestar del col·lectiu de la societat és el més important i en tot, un estat del dret, regit per unes lleis i les institucions les quals son promogudes al voltant d’aquesta Constitució. Per tant, tal i com diu la definició d’estat, Espanya es troba governat per els poders legislatiu, executiu i judicial. Per acabar esmentar que, també fou anomenat estat d’autonomies, on la separació del poder en territoris fou acceptada però sempre regint les lleis que unifiquen el territori. 

Les paraules, el coneixement... Acorar.

"Es jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, si és un iphone4, un PC o un Mac. Ho saben tot de ses coses efímeres, de ses coses que venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part des record, com un Spectrum o un Atari, un xubasquero Karhu, un vídeo VHS o un minidisc. De ses coses permanents, de ses que transcendeixen es nostro efímer pas per sa vida, no els interessa, ni es seu nom. I amb un genèric l’humilien. No destrien pomeres, pereres, cirerers, alzines i oms, només diuen arbres. (…)

En canvi, sa gent major sap destriar si és ordi o civada a ses tres setmanes de néixer es sembrat, quan tot just és una fulla. O saben si és una carabassera o una melonera lo que tenen davant, perquè saben que allò és bàsic per sa vida, per sobreviure. Diuen un cotxo, sigui quina sigui sa paraula o sa marca que dugui darrere, perquè només serveix per anar d’un lloc a un altre.

Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen, a noltros. I si canviam de paraules, canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i es forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidam es mots… quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si moren ses paraules. És sa paraula s’ànima d’un poble…"

Toni Gomila "Acorar"

M'agradaria fer una reflexió sobre aquest fragment de l'obra teatral Acorar. Obra que ens ensenya com és van desmuntant els pilars de la cultura Mallorquina per donar pas a una globalització, no només del llenguatge, sinó de la cultura en general.

Aquest fragment és un clar exemple de com ha evolucionat la ment amb el coneixement, el qua ara veiem important, els nostres avis ho veuen com un tret secundari. El llenguatge dels "padrins" és un llenguatge que dóna importància a allò útil al que dona sentit a la supervivència, ho diu ben clar l'autor: sap quines plantes són només per les fulles, o l'ocell pel renou. Les noves generacions, nascudes al marc d'una societat que de cada cop és va globalitzant més i més  no entenen del llenguatge d'allò d'utilitat, entenen el llenguatge de les noves tecnologies. 

Una clara sàtir a allò que "mos fuig" les paraules i la cultura que perdem per donar pas a un nou coneixement, la pregunta és: dintre del marc del nou coneixement hi caben els pilars d'una cultura en extinció que necessita revelar-se per tal d'incloure's dintre de les noves generacions? 

Tot això no serem nosaltres qui ho veurem, possiblement amb transcurs i el pas dels segles l'evolució serà tan certa que no en quedarà res d'aquest inici, i serà de debò que haurem perdut aquests pilars que a l'actualitat hi ha gent que lluita per mantenir.

El futur ho tenen els joves amb les seves mans, traslladant el coneixement de generació en generació i preservant allò que creguin més important de la cultura i de l'actualitat del coneixement, sense deixar de banda l'evolució i el desenvolupament.  

.

El llenguatge del Twitter, el coneixement del llenguatge a les xarxes socials

Buscant per la xarxa he trobat aquesta informació sobre la utilització del llenguatge en el twitter:

Estudiosos de la Universitat de Londres i Pricenton han treballat en un treball anomenat: El Uso de palabras refleja estructuras de comunidad en la red social online Twitter. 

Aquí expliquen com a través del llenguatge utilitzat en aquesta xarxa social han arribat a que el llenguatge és la definició de l'ésser humà.

Això ens recorda una mica al que hem estudiat al desenvolupament de les dues primeres pacs, sobretot a la segona, on parlarem del llenguatge com a difusió del coneixement i com a "identitat" de la cultura.

Altres trets que mostren és la diferenciació amb les cultures i amb els rols socials amb la diferenciació del llenguatge i el coneixement.

Aquí hi ha l'enllaç:

http://www.sociologianow.cl/investigadores-analizan-el-lenguaje-en-twitter-hacia-una-nueva-teoria-de-las-tribus-digitales

Estudi força interessant.

El "Jo" Contemporàni segons Sigmund Freud, coneixement i personalitat.

El concepte del “Jo” Contemporani és fàcilment comparable amb l’estat de la societat actual, una societat com diu el text “compulsiva, maniàtica i mala de satisfer”. Per tant, quan parlem del “Jo”  i de la societat actual, podem parlar de la conducte adolescent, en falta de madures i de comportament.

El Narcisisme, estimació completa cap a un mateix, o també anomenant autoestima, a l’actualitat a l’estima no te la posen els altres sinó que el subjecte s’estima a un mateix, igual que la societat. Igual que l’autoestima, s’atorga individualment els seus drets, l’individu s’agafa les seves pròpies lleis, defesa els seus drets i no accepte les responsabilitats, tal i com especifica Taylor, l’individu resulta la víctima.

Com tot comportament infantil, el “Jo” actual és molt freqüent trobar-nos amb la presència del jo com a única presència de l’individu, només és pensa en un mateix, i admet comportaments que antigament serien representats com a vergonyosos, ara, aquets són exhibició, allò més íntim ara és públic. Pràcticament només és regeix per el gaudiment personal i individual.

La societat actual és troba en el mateix cas que el “Jo”, una societat no acabada de créixer, la qual només elegeix pensar en si mateixa, en el seu goig. Les actituds d’aquesta societat, són similars a la del “Jo” , les intimitats que abans resultaven vergonyoses, ara són públiques.

Per tant, les similituds que envolten el “Jo” i la societat actual són un fet, representada per individus insatisfets.        

És la música un llenguatge amb significats? I, quina és la funció del músic en aquet llenguatge? Coneixement i llenguatge musical

            A partir de la conferència donada per Felip Munar la setmana passada, on va citar la següent frase “El llenguatge és l’esqueix més arrelat a l’ànima de les persones”, tot fent referència al sistema comunicatiu de les glosses, els combats entre glossadors, punt de comunicació “musicoparlada” entre varis individus, i punt tradicional de perdurada dels anys.

Ara bé, escric en aquest espai per parlar de música, del llenguatge musical i dels seus sons que la representen.

            La música parteix de tot un seguit de sons, sons que coneixem des dels inicis del temps, es a dir, podríem dir que la música és un dels llenguatges més abstractes que existeixen i que essent així cada un l’entén d’un caire, però reflexionem amb les paraules de Arroyo, 1991, “si el fenomen musical és capàs de ser vehicle de certs pensaments (...), deu establir-se el grau de consciència del generador de l’obre vehicle, bé podria ser el mateix músic, sense saber-ho, una sort del braç executador, un canal per pensadors interessats en la difusió de certes idees”(1). En aquest fragment ens especifica que la música és un llenguatge que aporta un missatge, el qual persisteix amb el temps, i que els músics, transporten el missatge que l’autor d’una obra ha compost, per tal que arribi a un públic determinat, en qualsevol moment de la història, des que fou creat.

            Per tant, és la música un llenguatge de significats? Com hem pogut observar al paràgraf anterior, la música al igual que el llenguatge, porta un missatge, per tant, un significat, unes idees escrites de forma musical, amb un llenguatge de signes i de sons. Si posem per exemple la música de Wagner, porta clarament el seu missatge del nazisme, per tant, a partir del llenguatge musical, Wagner porta a terme les seves idees, el seu missatge, per tal que els músics siguin el fil conductor de portar aquestes idees al públic. Per tant, qualsevol creació musical està feta sota un llenguatge de sons i de signes, la qual d’una forma més abstracte que el llenguatge de les paraules arriba als individus.

            La música, a part d’un llenguatge és una forma d’expressió, que és troba oberta a la nostra imaginació, és crea i es transmet. De forma similar a la pintura, la música és un llenguatge de comunicació no verbal i expressiu. Però observem els sons, els sons són música i amb tot, han estat utilitzats com sistema comunicatiu, acompanyant a l’ésser humà des dels seus inicis. Abans de la parla, va existir el so, i amb tot, una comunicació entre els essers a través d’aquests. Però, sense anar més lluny que l’actualitat o fa tan sols uns quatre o cinc segles, si ens fixem amb els pobles de fora d’Europa, com per exemple tribus Indus, o algunes tribus sud-americanes, la música és un llenguatge a distància, avís de perill o com a llenguatge amb els deus a diferents ritus, entre molts altres, per tant, parlem d’un llenguatge molt important per aquests pobles.

             Els indrets geogràfics sempre han tingut influència amb la música, igual que tenim diferents llengües escrites i parlades, el llenguatge musical va variant a les diferents zones, a cada lloc té el seu significat una música diferent, però persistent amb el seu missatge.

            Però centrem-nos directament amb la figura del tambó, un dels instruments més antics que existeixen. El podríem anomenar un instrument missatger, ja que ha estat utensili de crida durant segles, des de crits de guerra, a cridador pels missatgers de noticies de poble a poble, ha estat utensili de crit, utilitzat  anys rere anys, des dels primers homínids fins a l’actualitat, i el més significatiu, és que els individus portem el seu ritme a dintre nostre. Es a dir, només fixant-nos en un instrument el qual només té el poder de fer un únic soroll, el seu missatge ha persistit, per tant, parlem d’un instrument amb llenguatge, amb un significat, el de cridar, i com no, endinsat dintre de les persones des de fa segles, amb només un toc fa vibrar.

               La música té un llenguatge específic, el llenguatge de signes i el llenguatge de sons, els dos unificats, fan la possibilitat d’arribar a la culminació de l’obra. Però, ara bé, podria existir la música amb un sol llenguatge? La música no és essencialment un llenguatge de signes, es a dir, si és un llenguatge de signes, però aquesta no té el perquè ser escrita i per tant, no té el per que tenir aquests signes. El que si ha de tenir la música és el llenguatge dels sons, sons que transporten als individus a uns sentiments i emocions diversos, protagonitzades per aquesta música, com especifica Beethoven a la seva famosa frase, “ La música ha de brotar sang del cor de l’home, i llàgrimes dels ulls de la dona”. A la cita esmentada, deixa clar els sentiments i l’emoció que ha de portar la música, per tant, ha de ser un missatge que arribi al fons dels individus.

            Però si a més de centrar-nos en un sol instrument de percussió, ens centrem amb la unificació de tota una obra, interpretada ja sigui de forma individual o agrupament per una orquestra, banda..., es a dir, interpretada per a instruments melòdics. Podem observar com a cops ens deixa un concepte clar del que vol dir, la temàtica és una de les bases claus per entendre aquest detall. Per exemple, no interpretarem el Rèquiem de Mozard per les festes de Nadal, o l’Al·leluia de Handel per les festes patronals d’un poble, està clar que el missatge que volen fer arribar no s’emmarca dintre de la temporada corresponent. Per tant, la música mateixa, escrita per uns autors que a un moment determinat li van voler donar un missatge, tenen prou clar quin és el seu moment concordat amb el seu llenguatge. Amb tot, veiem com la música busca transmetre uns conceptes concrets, és a dir, un significat específic, el qual és transmès per els músics, com una forma d’expressió. D’aquesta manera seguim reafirmant la cita d’Arroyo, els músics són el fil conductor, interpretadors de les obres, per tant del llenguatge dels autors, transportant-lo en forma de sons, de música.

            Així doncs, ens trobem amb un llenguatge que va donant i formant les seves idees a forma de signes, com a llenguatge escrit, i a forma de sons, com a llenguatge oral. La música, aquest llenguatge immaterial i transmissor de tants sentiments, com pot transmetre tant aquest llenguatge? Es tracta d’un llenguatge que a part de ser percebut per l’oïda, el percebem pel sentiment i pel cervell, tot relacionant els seus sons amb conceptes, que ens porten a un estat determinat en cada moment. D’una música romàntica i melancòlica aconsegueix uns sentiments totalment diferents dels que ens portarà una música electrònica, un sentiments que és desenvoluparan en relació del que ens transporti el cervell.

            La música, la qual està oberta a la imaginació dels individus, és un art que relacionat amb l’educació dels individus dona bons resultats, tant en el desenvolupament de la comunicació, del llenguatge i de l’ésser humà en si. Per tant, la música és beneficiaria al llenguatge dels éssers humans, de les persones i per tant un eix essencial pels individus.

            Per tant, la música és un llenguatge, és una eina de comunicació tant individual com col·lectiva, on els individus poden rebre un mateix missatge, i poden discutir sobre ell, que pot donar pas a tot un seguit de conceptes específics representatius d’aquest tipus de comunicació. Del llenguatge musical, en pot sortir una conversa, és pot anar improvisant, on els instruments de diferents branques poden anar comunicant-se als uns amb els altres, tot formant un diàleg entre ells. És tracta d’un llenguatge expressiu, on els oients han  de ser capaços de enraonar sobre allò que van escoltant.

            Així doncs, la música si és un llenguatge amb significat, la qual és capaç de transmetre un missatge i que aquest missatge perduri al llarg dels segles. El paper del músic, tant significant com es el paper de fil conductor, té la funció de establir aquest fil entre el missatge que vol donar l’autor i l’oient que el vol rebre. El músic és qui transmet el llenguatge de la música, un llenguatge de significat, emotiu i amb sentiment, capaç de transmetre els ideals d’un autor de segles enrere, el qual va deixar escrit un moment determinat, en llenguatge de signes, un text musical.

Maria Eugènia Jaume Esteva  

La ética y los animales

Ursula Wolf

La ética y los animales

Ursula Wolf, filòsofa i escriptora  alemanya del segle XX i l’actualitat. Ha estat professora de filosofia en diverses universitats alemanyes i actualment està ocupant el lloc de catedràtica de la Universitat de Mannhein. Com a filòsofa a treballat en les universitats abans especificades, però ha obtingut un merescut reconeixement per la publicació com a escriptora en diverses revistes italianes i sud-americanes, gràcies a les quals s’ha donat a conèixer i s’ha guanyat un fort respecta a Europa i Amèrica. Entre d’altres també la publicació de llibres seus traduïts a l’espanyol “La filosofía y la cuestión de la vida buena” i diferents conferències fora d’Alemanya han ajudat a l’autora a guanyar-se tal prestigi.

                Els treballs de Wolf estan sobretot centrats en el camp de la bioètica i la protecció dels drets dels animals. Especifica les lleis morals que tenen els éssers humans respecta als animals i al mateix temps denuncia la Llei de Protecció d’animals Alemanya, ja que segons aquesta l’ésser humà te unes lleis a seguir sobre els animals que s’esborren alhora d’experimentar amb ells.

                El text a treballar de l’autora tracta específicament dels animals, les seves funcions dintre de la societat humana i com aquesta societat els ha de tractar i respectar. Separa els diferents grups d’animals que és poden conèixer per gremis amb l’esser humà. Pel que fa al tema tractat dins el text, es pot dir que pertany a la branca de l’ètica de la Bioètica, la qual s’encarrega d’analitzar quins són els  drets que posseeixen els animals respecta a la societat en que viuen. Així com també aquesta branca desenvolupa tot un seguit de grups per poder classificar els animals i diferenciar-los els uns dels altres per tal de donar-li una funció respecta a l’ésser humà.

                Com especifica la RAE 2005 bioètica és l’aplicació de l’ètica a la ciència de la vida. I si ho comparem amb el (Reich (1978)) la bioètica es l’estudi sistemàtic de la conducta humana a l’àmbit de les ciències de la vida i del cuidat de la salut, examinada a la llum dels valors i dels principis morals.

                El desenvolupament de la vida actual, més concretament de la vida científica, s’ha donat gràcies a les experimentacions de fàrmacs, tot tipus de crema... ja que la vida dels segles XX i XXI, està envoltada exclusivament per la medicina i els seus avanços. Tot això es clar, pe tal d’allargar la vida de l’ésser humà.  tot aquet tipus d’avanços, abans de ser inclosos dins la societat han anat passant tot un procés d’acceptació i de viabilitat, començant pel laboratori, i essent d’aquesta manera provats amb espècies d’animals. Amb aquets es proven la seva eficàcia i els possibles efectes secundaris.

                Amb al transcurs dels anys s’han anat cercant mètodes, lleis per tal de protegir els animals, però tot i cercar-los sempre s’obliden de que amb aquet tipus d’investigacions, tot i ser bones dins la humanitat, perjudiquen irremediablement als animals. Es coneixen més de 1.000.000 d’espècies d’animals, que d’una manera o altre, han estat víctimes d’algun tipus d’experiment.

                Com es pot trobar al  text d’Ursula Wolf, els homes i els animals a part de caminar per sobre de la mateixa geografia, o planeta, conviuen units dins una mateixa societat, depenent del punt del planeta que ens trobem, trobarem unes espècies o unes altres. Per altre banda, l’ésser humà viu amb un seguit d’animals domèstics que poden ser útils o domesticats pels propis homes i per aquest fet, la nostra espècia, viu amb certs espècies diferents d’animals. Ho pronunciem amb espècies, per que com bé ja sabem, l’ésser humà, segons la bíblia està dotat per ser l’únic animal que a diferència dels altres conté una moral i només, una guia per instint.

                Hi ha certs tipus d’animals, que s’anomenen els animals útils, aquets són aquells encarregats per, dins la societat humana, obtenir els aliments necessaris per l’ésser humà, a canvi de ell mateix també alimentar-se. Igual que el tipus d’animal amic, que conviu amb l’home a canvi d’efecte. Aquets dos tipus d’animals s’anomenen animals domèstics i són aquells que voluntàriament o a la força, han sortit del seu propi medi i s’han privat d’una vida natural. Són animals servils, que esperen alguna cosa a canvi dels seus fets. Uns esperen la recompença i els altres amistat.

                Llavors trobem aquell altre tipus d’animals que conviuen en la naturalesa, la relació amb uns es exclusivament de caça i de pervivència mútua, ja des del principi de la història. Alguns animals són l’aliment per l’ésser humà mentre que els homes poden convertir-se amb aliment per alguns animals, i per aquest motiu ens trobem davant una relació de perill, entre les diferents espècies. Per altre banda, ens trobem amb un tipus de rivalitat pel terreny, entre diferents espècies d’animals incloent l’espècia humana, competència per un mateix lloc. Mentre que per el contrari, ens trobem en casos en que diferents tipus d’animals cooperen entre ells per tal de sobreviure al mateix ecosistema.

                Durant el transcurs del text, d’autora fa referència a tot aquet tipus d’animals com a exemple de les etapes que han anat passant al llarg de la història i pels períodes diferents de cada tipus. Com per exemple, la caça, es practicava com una supervivència ja des de la prehistòria, en canvi, els animals amics, són més típics de l’època contemporània.

                Segons l’ètica, l’únic animal que posseeix una moral, es l’ésser humà i per tant es un animal que li correspon protegir... els animals i les altres races humanes inferiors, sense importar, el lloc sexe, color... sobretot protegir els inferiors. Aquí, es on l’autoria critica el tipus de llei de protecció dels animals alamana, ja que aquets tipus de lleis protegeixen els animals pel que fa al seu dia a dia, però pel contrari, els descrimina en quant a tot tipus d’experimentacions sobre ells.

                Hem de pensar, que tot i que es diu que la persona és l’únic animal moral, els altres animals poden tenir por i sentir mal igual que nosaltres, per tant, aquests pateixen totes aquelles investigacions i les senten inclús més fortament.

                Personalment, penso que animals racionals o irracionals, o com especifiquen morals o immorals s’han de respectar uns amb els altres i no sentir-nos nosaltres com a persones, éssers superiors als demés. Sense anar més lluny, a Espanya, són tradicionals les corregudes de toros, parlem de la caça inculcada com una tradició, un divertiment, on els humans maten per divertir-se a un animal sense cap mena de defensa pròpia, o a Canadà amb l’apallissament de foques, entre motes altres tradicions d’aquet tipus que té l’ésser humà.

                En conclusió, ens trobem davant un text on es parla dels diferents tipus de classificacions d’animals que envolten la societat actual, la qual defensa, com ja des dels inicis dels temps, que l’ésser humà es l’animal superior i ens demostra que cada cop pot fer més el que vol amb les altres espècies. L’experimentació amb animals, no deixa de ser una violació contra els seus propis drets, tot i ser un benefici per la humanitat, demostren que ells estan aquí per servir a l’espècia superior, tot i no ser just per la protecció de les seves pròpies espècies.